CRÍTICA EN EL PAÍS DEL 10 DE FEBRERO DE 2011

LA NO FICCIÓ DE L'AMIC AMERICÀ

per Francesc Canosa Farran


Un bon dia, Tom Wolfe es va treure de la butxaca un eslògan que resumia el segle XX de periodistes i escriptors nord-americans: "El periodisme és el motel on dorms durant el camí per arribar al teu destí final: la novel.la, la gran novel.la". Dit i fet. Avui, pocs recorden que Wolfe va ser el pare del nou periodisme, d'aquell periodisme esbojarrat i pop dels 60 i 70. Avui Wolfe és, essencialment, novel.lista. Però la realitat passa factura. Ara mateix el gran repte de l'escriptor nord-americà és escriure la gran obra de no ficció (non fiction).

Tendències com el new new journalism no deixen de ser una actualització del bon periodisme de sempre, però l'interruptor que mou ja en diu molt: més reportatge que literatura. Des de Lawrence Wright explicant amb L'amenaça de la torre durant cinc dècades com s'arriba a l'11-S, a Leila Guerrero i Los suicidas del fin del mundo esbrinant el per què dels suïcidis a un poble de la Patagònia. Aquí mateix es poden veure brots com Carles Porta i el llibre sobre la muntanya de Tor. Ara, com sempre, és més necessari que mai. Explicar la complexitat dels micromons que esdevenen mons. Explicar la veritat. I serem rodoredians: mirall trencat i cadascú té el seu bocí.

La veritat, Xavier Theros (Barcelona, 1963) l'ha trobat a les gorretes i vestits blancs dels marines nord-americans passejant per la Rambla. La sisena flota a Barcelona. Quan els nord-americans envaïen la Rambla (Premi Josep Maria Huertas Claveria) és alguna cosa més que un gran-gran (454 pàgines) reportatge fascinant sobre els 36 anys (1951-1987) d'amarratges de la marina nord-americana al Port de Barcelona. Sí, és un mar de desembarcaments: xiclets, dònuts, la coca-cola, el rock&roll, els texans, les rebaixes, el bowling, el bàsquet... I la segona època daurada del barri Xino després del parc temàtic del primer terç de segle. El neó de dòlar neteja la calç i el quitrà franquista: prostíbuls, bars, restaurants, sastreries, lloguers de pisos, enllustradors de sabates, taxistes... Cal prendre'n nota: durant la dècada dels 50, les estades dels mariners ianquis deixen un milió de pessetes diaris a la ciutat. Va ser el Pla Marshall no oficial.

El llibre és ondulant. L'estil, l'estructura, tot és com el mar. Sempre és igual, sempre és diferent. Ones hipnòtiques. La quantitat de fonts que usa Theros és així: cambreres de barres americanes; propietaris de bars, restaurants, clubs, dones de la neteja, veterans d'aquells vaixells, veïns... (i 66 fotografies de grans fotoperiodistes catalans com Català Roca, Joan Colom o Pérez de Rozas).

Pugen, baixen. Moltes ones, molt mar i tants anys sense mullar-se, sense veure res. Theros la clava, diu la veritat al pròleg: "La crònica de la ciutat ha passat sovint de puntetes per damunt d'aquell període que va marcar-ne l'aspecte i el caràcter". És així. Mostra que aquest país segueix entestat amb les ficcions, del passat, del present i del que faci falta. Tot sigui per perseverar amb ficcions i realitats que només expliquen mentides autoritzades i sopars de duro, i de suro, avorrit.

Els vaixells nord-americans ancorats al port i generacions de barcelonins anant-los a veure és també el somni que hi ha vida més enllà, que hi ha llibertat. Potser van fer més aquests vaixells i aquests marines innocents per la llibertat que molts dels que deien que lluitaven per la llibertat. Vés a saber. El que és clar és que, tal com marca aquest llibre, el periodisme, la no ficció, té raó, té futur (especialment a casa nostra: amb tot el que s'ha d'explicar!) i és el destí.

No hay comentarios: